L’ebenisteria és una especialitat del treball de la fusta en la qual per mitjà del tallat, tornejat, llaurat, acoblament i encolat s’elaboren mobles en fustes fines, especialment en eben (també anomenat banús), de la qual pren el nom. Els dos models tradicionals més comuns d’ebenisteria són el xinès i l’europeu.
Els xinesos en particular han desenvolupat cents de tipus de juntes i els seus mobles sovint s’aguanten sense cola, ni claus. Les eines típiques d’aquest ofici són principalment de tall, llaurat, tornejat i poliment: xerracs, serres de bastidor, garlopes i ribots, etc. Els productes característics cobreixen tota la gamma de mobles fins com són les calaixeres, prestatges, passamans d’escales, biblioteques, etc.
Als treballadors d’aquesta especialitat se’ls anomena ebenistes.
Història de l’Ebenisteria . Com amb la pedra, fang, i parts d’animals, la fusta va ser un dels primers materials treballats pels homes primitius. El desenvolupament d’una civilització sol anar lligat a l’augment del grau de destresa en el treball dels materials. Dues civilitzacions antigues hàbils en l’ús de la fusta van ser els Egipcis i els xinesos. El treball de la fusta és descrit en molts de dibuixos de l’antic Egipte. També hi ha còpies del treball dels antics egipcis, com cadires, que encara existeixen. El metall usat pels egipcis era probablement el bronze, o el coure, perquè l’acer encara no s’havia inventat. Lu Ban i la seva esposa, la senyora Yun són considerats els precursors dels treballs de fusta a la Xina. Es diu que Lu Ban va dur la garlopa i altres instruments a la Xina. Els seus ensenyaments estan continguts en el Lu Ban Jing (manuscrit de Lu Ban), encara que probablement va ser escrit 1500 anys abans de la seva vida. Aquest llibre descriu com es construeixen diferents objectes. També conté instruccions molt extenses sobre el Feng Shui. Gairebé no esmenta res de la complicada ebenisteria xinesa sense cola ni claus per la qual els mobles xinesos són tan famosos.
